CNN1-ESPA



CNN Niv 1 Mod 1: EL PLANETA TERRA 



DossierCNNI


UNITAT 1: IMPORTÀNCIA DEL BON ÚS I GESTIÓ DELS RECURSOS HÍDRICS


Tots sabem que al nostre país la manca d'aigua ha originat grans conflictes entre les poblacions afectades. Les organitzacions que estan més en contacte amb aquests problemes ens fan constants crides a l'estalvi en el consum de l'aigua


En aquest capítol trobaràs molta informació sobre la importància de la hidrosfera en el nostre planeta.

1. La hidrosfera terrestre.
És la capa d'aigua que recobreix el 70% de la superfície de la Terra. Es va formar a partir del vapor d'aigua existent a l'atmosfera primitiva quan la superfície del planeta, format fa 4600 milions d'anys, es va refredar suficientment.

. L'aigua a l'Univers.
 L'aigua líquida és indispensable per a l'existència de la vida. A l'actualitat no s'ha detectat aigua líquida en els altres planetes, però sí s'ha detectat vapor d'aigua a Venus i a l'espai interestel·lar, i s'ha detectat gel i vapor d’aigua a Mart (en els anomenats casquets polars) i en els anells de Júpiter i de Saturn. A més, a Mart s'han observat erosions produïdes per aigua.

La NASA encuentra evidencias de que en Marte también nieva

3. La molècula d'aigua.
 És una molècula formada per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen (H2O). Presenta dos pols elèctrics positius on estan els hidrògens i un pol negatiu on està l'oxigen. Com els pols elèctrics de diferent signe s'atrauen, les molècules d'aigua s'atreuen entre si i formen grups de molècules. Per això, malgrat tenir unes molècules molt petites, l'aigua és un líquid i no un gas a temperatura ambient.
Molècula d'aigua


4. Propietats de l'aigua.
Les principals propietats són:
·         L'aigua pura és un líquid incolor, transparent, inodor i insípid que a nivell del mar bull a 100 ºC i es congela a 0 ºC
·        Gràcies a les seves càrregues elèctriques dissol un gran nombre de substàncies.
·        És indispensable per a l'existència de vida ja que totes les reaccions químiques necessàries perquè es realitzin les tres funcions vitals dels organismes (nutrició, reproducció i relació) només es donen en el mitjà aquós.
·        Presenta una gran resistència a canviar de temperatura, per la qual cosa els oceans són un gran estabilitzador tèrmic a nivell planetari.
·        Presenta una densitat superior a la del gel. Això provoca que el gel es mantingui a la superfície actuant com un aïllant tèrmic. Si el gel s'enfonsés primer es congelarien els fons aquàtics i després tota l'aigua, amb la qual cosa en aquells llocs la vida es faria impossible.
·        Pot transportar materials, tant els materials dissolts (e.g. minerals) com no dissolts (e.g. essers vius, terra, fems) com calor.
 La banquisa o el hielo marino
5. Els tipus d'aigua i la seva abundància.
Malgrat que l'aigua és molt abundant, la major part d'ella (97,2%) és l'aigua salada acumulada en els oceans i mars que no serveix per a les plantes i els animals terrestres. Aquests depenen de l'escassa quantitat d'aigua dolça que hi ha en els llacs i rius (0,01%) i en els aqüífers subterranis (0,6%). La gran reserva d'aigua dolça la constitueixen els casquets polars i les glaceres (2,1%).

6. L'aigua del mar.
Presenta una salinitat mitja de 35 g de sal per litre d'aigua. Aquesta salinitat oscil·la entre els 7 g/l del Mar Bàltic i els 41 g/l del Mar Rojo. La salinitat dels mars procedeix de l'aigua de la pluja caiguda sobre els continents que dissol les seves roques solubles.  Quan parlem de salinitat, no estem parlant només de sal de taula.  Qualsevol combinació de ions de càrrega contrària fan una sal.  Altres llocs com el Mar Mort o el Gran Llac de Sal tenen nivells altíssims de sal.


Distribució salina dels 35g de sals que hi ha en un litre d'aigua de mar
  • 19 g d'ió clorur
  • 10,5 g d'ió sodi
  • 1,3 g d'ió magnesi
  • 0,8 g d'ió sulfur
  • 0,4 g d'ió calci
·         0,38 g d'ió potassi.
7. L'aigua dels continents.
L'aigua continental procedeix de la pluja i de les nevades. Bàsicament és aigua molt pobra en sals, per la qual cosa s'anomena aigua dolça. Pot estar en superfície, ja sigui en moviment formant rius i torrents o acumulada formant llacs, pantans i maresmes; o infiltrar-se en la terra fins arribar a una capa impermeable, generalment d'argiles, i quedar allí xopant el terreny formant aqüífers o llacs subterranis. El nivell superior d'un aqüífer es denomina nivell freàtic.         



AIGUA < 1 ANY
AIGUA > 10 ANYS
CLORURS (mg/l)
22
100
SULFATS (mg/l)
23
50
BICARBONATS (mg/l)
144
340
NITRATS (mg/l)
2
10
SODI (mg/l)
10
60
CALCI (mg/l)
53
100
MAGNESI (mg/l)
4
36
POTASI (mg/l)
1
15

8. El vapor d'aigua a l'atmosfera.


Procedeix de l'evaporació de mars i llacs i de la transpiració de les plantes. Bàsicament es troba en la troposfera. Quant major sigui la temperatura de l'aire més vapor d'aigua pot contenir. Quan l'aire ja no pot admetre més vapor d'aigua es parla d'aire saturat d'humitat. L'excés de vapor d'aigua contingut en un aire així es condensa sobre les partícules de pols (els anomenats nuclis de condensació) i dóna lloc a unes microgotes que el frec amb l'aire impedeix que caiguin, donant lloc als núvols. Si s'ajunten cents de milers d'aquestes microgotes s'origina una gota de pluja o, si la temperatura és menor de 0 ºC, un cristall de gel que juntament amb altres formen els flocs de neu.  La temperatura fa referència a la temperatura a l’atmosfera on formen les microgotes, gotes i cristalls, i no a la temperatura a nivell de terra.


9. El cicle de l'aigua.

 En el nostre planeta a causa del calor del Sol cada any s'evaporen 517.000 km3 d'aigua (l'equivalent a una piscina de la grandària d'Espanya i d'1 km de profunditat). Aquest vapor torna cada any a la superfície en forma de pluja i neu. Les diferents etapes del cicle són:

1. Evaporació de l'aigua del mar i dels continents  
2. Condensació del vapor d'aigua amb la conseqüent formació de núvols  
3. Unió de les petites gotes d'aigua o dels petits cristalls de gel fins arribar a la mida per caure, originant així precipitacions de líquids (pluges) i de sòlids (nevades).
  4. L'aigua caiguda que s'infiltra nodreix els aqüífers que van a parar al mar. Una part d'ella s'acumula en llacs subterranis. 



10. L'aigua i la salut.
L'aigua és imprescindible per a tots els éssers vius. Un ésser humà precisa uns dos litres d'aigua diaris per a evitar la deshidratació. L'aigua apta per al consum humà es denomina aigua potable. Es tracta d'aigua exempta de microorganismes patògens (protozous, bacteris i virus), de substàncies tòxiques (plom, mercuri, cadmi, adobs, insecticides, etc.) i que la seva salinitat no sobrepassi els límits establerts per les autoritats sanitàries.
11. La contaminació de l'aigua.
Hi ha tres tipus de contaminants:
Químics. Els principals són: adobs, insecticides, herbicides, detergents, plàstics, derivats del petroli com combustibles i dissolvents orgànics, olis i metalls pesats. Dins els contaminants químics n’hi ha un de gran importància a Eivissa, que és la sal.  La sal pot contaminar l’aigua dolça com residu de processos industrials o pot ser el resultat de la infiltració d’aigua de mar.
Biològics. Els principals són: defecacions i excrecions d'animals i humans, restes d'aliments i tots els microorganismes patògens que s'alimenten d'ells.  Un procés curiós és l’eutrofització: l’enriquiment de l’aigua per nutrients, especialment compostos amb nitrogen i fòsfor. Aquests compostos provoquen un creixement accelerat d’algues i de vegetals superiors que produeix un efecte indesitjable en el funcionament de l'ecosistema i en la qualitat de l’aigua afectada
Físics. Els principals són: fragments i pols de roques, calor i radiacions nuclears.
L’ús i cura de l’ aigua a Eivissa
El nostre clima presenta precipitacions escasses i irregulars.  La naturalesa calcària de les roques d’Eivissa facilita la infiltració de l’aigua. Aquesta combinació de factors fa més difícil captar aigua, i fa que hem de utilitzar-la amb moderació.

Ejemplos de molinos de agua que aprovechaban torrenteras los tenemos en el Port de San Miquel, en el Torrent de ses Fonts y d´en Nadal en Sant Josep, pero también se creaban a partir de pozos artesianos de cierto caudal como es el caso del Broll de Buscastell, donde tenemos el Molí d´en Tià, o bien utilizando flujos de agua como el antiguo río de Santa Eulària donde ahora, al pie del Puig de Missa, se ha recuperado el Molí de Dalt o d´en Planetes. Estos molinos son especialmente relevantes por su excepcionalidad y antigüedad. Tenemos claros indicios de que fueron introducidos por los árabes y, de hecho, ya existían cuando llegaron los conquistadores catalanes como nos confirma su estructura, prácticamente idéntica a la que aún podemos ver en Egipto, Túnez y Marruecos. Estos molinos hidráulicos, sin embargo, son poco conocidos y pasan inadvertidos, porque sólo dejan a la vista una modesta construcción ortogonal, el obrador o casa del molí, adosada a una torre cilíndrica y angosta que se levanta 6 ó 7 metros. Alimentada esta torre por una acequia, deja caer el agua que le llega, de manera que al verterse desde lo alto, consigue la presión que mueve las muelas. El estudio que hizo Antoni Ferrer Abárzuza de la copia del siglo XVI que nos ha llegado del ´Llibre del mostassaf d´Eivissa´ y que recoge ordenaciones emitidas a partir de 1378 por el Consell de la Universitat, nos da noticia de aquellos molinos hidráulicos al hablar de las personas que transportaban los sacos de trigo (traginers) desde Vila hasta los molinos que estaban en la desembocadura del río de Santa Eulària, donde el grano se molía para devolverlo a la ciudad convertido en harina.
Más comunes en nuestros campos son los molinos eólicos que, además de utilizarse para la molienda, tuvieron una segunda función en torres arboladas con grandes velas para cazar vientos y utilizar su fuerza para extraer el agua de los pozos. Estos molins aiguaders sustituyeron paulatinamente a las antiguas norias y siempre tenían en su inmediatez aljibes en los que se recogía el agua que luego regaba los campos.
Para resumir toda esta saga molinera, es interesante tener en cuenta el siguiente paralelismo: de la misma manera que los molinos harineros fueron primero hidráulicos y luego de viento, la extracción del agua de los pozos tuvo también un primer artilugio hidráulico, la noria, y aprovechó luego, pasando el tiempo, el sistema eólico que tradicionalmente utilizaban los molinos harineros. La función de estas torres eólicas para elevar el agua del subsuelo –y que no deberían llamarse molinos porque nada muelen– justifica su ubicación en tierras llanas con capas freáticas significativas, circunstancia que antes de la sobreexplotación de los acuíferos se daba en numerosos enclaves de la isla, fuese el Pla de Sant Jordi, el Pla de Portmany, el Pla de Vila, Santa Eulària, Morna, Atzaró y, por supuesto, en las zonas bajas de las torrenteras que la sedimentación colmató con el paso del tiempo como era el caso del Port de Sant Miquel y la Cala de Sant Vicent, tierras que luego han sido feraces huertos.
Entre Ibiza y Formentera contabilizamos unas 150 torres de extracción de agua, aunque su estado de conservación deja mucho que desear. Se pueden contar con una mano las que aún están en funcionamiento y la gran mayoría se ven sin arboladura, torres desnudas que sobreviven únicamente porque es más caro derruirlas que dejarlas como están. Pero permitir que el tiempo las arruine es un error porque son hitos que le dan sentido a la tierra y explican su historia, nos dicen cómo se vivía en determinado lugar y, por si fuera poco, crean paisaje. Su tipología es prácticamente la misma que encontramos en Mallorca, donde –tal como vemos en el Pla de Sant Jordi, junto al aeropuerto de Son Sant Joan–, están mejor conservadas. La torre es casi siempre cuadrangular aunque las hay de planta circular y exagonal. Suelen tener unos 8 metros de altura y techo plano en el que tiene anclaje un mástil que sujeta una flecha y un árbol vertical, circular o poligonal que, con un diámetro que suele igualar la altura de la torre, puede tener hasta 20 ligeras palas de madera o metálicas que se despliegan como las varillas de un gigantesco abanico y de aquí que también se llamen molins de ventall. La cola de la flecha es suficientemente grande para aproarse al viento y permitir que las palas recojan la más leve brisa.
Timón de mano
Los molinos de agua más antiguos orientaban sus velas con un timón de mano, pero después se aprovechó la fuerza del viento que ya utilizaba la humilde veleta. Para acabar, conviene insistir en que, incluso cuando el molino sólo conserva la torre, su imagen resulta ligera, airosa y estilizada, cosa nada extraña porque cuanto más altas eran más viento recogían. Al estar en terreno llano, por otra parte, las torres rompen la horizontal monotonía del paisaje en el que adquieren un inequívoco valor icónico. Una cosa está clara: el campo de nuestras islas no sería el mismo sin los molinos que todavía conservamos y es significativo que hayan estado siempre en la pluma de escritores y poetas, en la retina de fotógrafos y en las telas de no pocos pintores. El pintor Gregorio Prieto, que residió en un molino algunos años, propuso a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, con el aval de varios académicos entre los que estaba el Duque de Alba, que los molinos fueran declarados bienes de interés cultural (monumentos históricos). Tal vez habría que insistir en ello y preservar estos bellos ingenios.
Fuente:  http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2015/04/19/molinos-hidraulicos-eolicos/762278.html

Los molinos hidráulicos y eólicos en Ibiza

 Las aguas superficiales y las correntías en Ibiza han sido siempre un bien precioso y, especialmente cuando estaban cerca de lugares poblados, se aprovechaban para instalar los llamados molinos hidráulicos, artilugios que, con la fuerza del agua, movían las muelas y convertían el grano en harina. Estos molinos eran tan apreciados y necesarios como escasos, pues sólo podían crearse donde había torrenteras, pozos artesianos de cierto caudal o flujos de agua que fueran estables.

12. La depuració de l'aigua.
Per evitar la contaminació de les aigües naturals, que és on viuen les plantes i els animals aquàtics, és necessari depurar les aigües residuals que generem a les ciutats abans de abocar-les al medi natural. Això es realitza a les plantes depuradores i el procés consisteix en:
  • 1. Filtració a través d'una reixa per separar els residus sòlids grans.
  • 2. Sedimentació per separar la sorra per gravetat.
  • 3. Desgreixat per recuperar els greixos per flotació.
  • 4. Primera decantació. Consisteix en fer passar a un altre recipient només que les aigües superficials, les que no tenen partícules en suspensió. Aquestes s'acumulen en forma de fangs i llots.
  • 5. Tractament biològic en dipòsits oxigenats per aconseguir que els bacteris oxidin la major part dels compostos orgànics.
  • 6. Segona decantació. Permet separar les matèries precipitades pels bacteris. Aquestes s'acumulen en forma de llots i l'aigua neta passa ja al medi natural.
  • 7. Acumulació dels llots i transport d'aquests fins plantes especialitzades en el seu tractament.

És important reconèixer que el nivell de puresa necessari és molt diferent segons l’ús d’aigua.  Aquest fet juga un paper fonamental en la distribució i purificació d’aigua.


L’ÚS D’AIGUA

En los países en vías de desarrollo, una persona consume unos 10 litros diarios de agua. En Baleares la dotación media por habitante y día asciende a 270 litros de agua. Los caminos del Agua en las Islas Baleares. Acuíferos y manantiales /

L’escassetat d’aigua potable és avui un dels problemes més greus amb què s’enfronta la població pitiüsa. La salinització dels pous és un fenomen habitual en aquells casos en què, com el nostre, s’està abusant sense cap mirament de les existències d’aigua  potable, i a pesar de la creació d’òrgans reguladors de la seva  gestió i administració, és evident que la solució al problema roman encara lluny.

Però les expectatives per al futur immediat, lluny d’ésser  esperançadores, o al menys tranquil·litzadores, resulten cada vegada  més preocupants. Els índex d’extracció excedeixen de la possibilitat de regeneració natural i una ordenació del consum segueix sense fer-se realitat.”

 

Les despeses d'aigua per processos industrials, segons l'Institut Català d'Energia (1994), generalment són:
Processos nutritius
Refrigeració
Neteja
Calderes
Regeneració de resines
Aigua sanitària
Altres
48,2%
22,8%
11%
4,4%
3,6%
1,6%
5,4%

A casa:

RENTADORA
220 a 250 litres
RENTAPLATS
250 litres
CUINAR I BEURE (per persona)
2 a 4 litres
DUTXAR-SE
70 litres
PRENDRE UN BANY
200 litres
RENTAR-SE LES DENTS (aixeta oberta)
30 litres
RENTAR-SE LES MANS
1,5 litres
AFAITAR (aixeta oberta)
de 40 a 75 litres
RENTAR EL COTXE (mànega)
500 litres
DIPÒSIT WC
de 10 a 15 litres
RENTAR PLATS A MÀ
100 litres


Alternatives: una nova cultura de l'aigua


Per "nova cultura de l'aigua" no hem d'entendre només una gestió diferent, més planificada i estalviadora, sinó que més enllà d'això, aquells que reclamen un ús racional de l'aigua també estan demanant una nova relació entre la humanitat i la natura, una relació pacífica, de respecte cap als fets i ritmes naturals, i una concepció del progrés humà que deixi de veure la natura com una antagonista a dominar i explotar.

És per això que sense ànim d'esgotar totes les alternatives i propostes, donem seguidament tot un seguit d'arguments que han anat sortint en el debat generat al voltant del PHN (pla hidrològic nacional).

  • Disminuir el consum, generant hàbits conscienciats, depurant i reutilitzant aigües residuals d'ús industrial i domèstic per a altres (o per a les mateixes) funcions.
  • Fer una política escaient de regadius que cerqui l'equilibri entre els límits agrícoles i naturals i les autèntiques necessitats del mercat. Modernitzar el rec, utilitzant estrictament l'aigua necessària, fugint del rec per inundació o per aspersió (en els que es perd la major part de l'aigua tant perquè la planta no la necessita com per evaporació) i instal·lant sistemes de rec per degoteig.
  • Establint un sistema de preus adequats, basats en els diferents usos, que fugi de d’interès recaptador, que racionalitzi l'ús afavorint l'estalvi i penalitzant el malbaratament.
  • Protegint per la via legal el domini públic hidràulic, promovent una autèntica restauració hidrològica i forestal que suposi la conservació dels ecosistemes aquàtics i la reducció de la contaminació difusa.
  • Una utilització racional i controlada de les aigües subterrànies que promogui el seu ús, evitant les costoses infraestructures que duen l'aigua d'un punt a un altre, i controlant que l'ús no es converteixi en abús i posi en perill els ritmes naturals de recàrrega dels aqüífers.
  • Buscant desenvolupaments econòmics locals que tinguin en compte les realitats naturals i climàtiques de la regió en qüestió i no tractant de forçar la natura per interessos comercials. Ni pretenent que amb mesures polítiques i/o tècniques es poden resoldre diferències climàtiques.
  • En resum, i com ja hem dit, un nova cultura que vegi l'aigua com un element viu de la biosfera que no és il·limitat i que del seu ús racional en depèn la pau mundial i la supervivència de la humanitat.
  • MÉS INFORMACIÓ http://www.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?mkey=M0808011112185729323&lang=ES&cont=38077


Exercicis, activitats i problemes.

  1. Alguns científics diuen que H2O no és realment la formula d’aigua.  Explica per què.



  1. En el seu poema Rima de l'ancià mariner , el poeta anglès Coleridge diu, “Aigua, aigua per totes les bandes, però ni una gota per a beure”. Per què ho diria un nàufrag?



  1. A Eivissa estem rodejats per aigua.  Encara així, la manca d’aigua és uns dels problemes més greus que tenim. Explica.



  1. Si l’aigua és insípid i incolor, per què hi ha diferents marques d’aigua per a beure?



  1. Quina relació hi ha entre la capacitat d’aigua per a dissoldre substancies i la presencia de minerals a l’aigua?



  1. Quina relació hi ha entre la capacitat d’aigua per a absorbir calor i el seu ús en industria?



  1. És molt difícil que un llac estigui congelat completament.  Explica.



  1. A mars amb temperatures semblants, la fauna pot ser molt diferent. Què és diferent en els mars?



  1. Quan plou a Eivissa, on va l’aigua?  Explica tots els processos de moviment d’aigües que puguis. Pots utilitzar dibuixos si vols.



  1.  A la meva casa hi ha una cisterna i el meu amic té un pou.  Quina diferencia hi ha entre les dues coses i el seu funcionament?



  1.  La baixada del nivell freàtic és un perill pel sistema hidrològic d’Eivissa. Explica.



  1.  Jo crec en els drets de propietat. Crec que tenc dret a fer tants pous com vulgui a la meva propietat i treure tot l’aigua que pugui. Raona en contra d’aquesta idea.



  1.  En els darrers 30 anys s’ha fet moltes carreteres i molts edificis a Eivissa. Quin impacte pot tenir tanta construcció sobre com s’omplen els aqüífers?



  1.  En els darrers 30 anys s’ha fet moltes carreteres i molts edificis a Eivissa. Quin impacte pot tenir tanta construcció sobre necessitats d’aigua a Eivissa?



  1.  Eivissa és una illa amb molts desnivells.  Formentera en té menys.  Quina illa ha d’esser més seca? Explica.



  1.  Els contaminants a l’aigua depenen en gran part de les activitats industrials i d’oci a l’entorn.  Quins contaminants biològics, químics i físics es poden trobar a Eivissa?  D’on venen?



  1.  A Eivissa no hi ha rius. Quin impacte pot tenir sobre el cicle d’aigua?



  1.  Quan obro l’aixeta a ca meva, surt un aigua potable, però amb un gust notable.  D’on ve el gust?



  1.  Quan obro l’aixeta a ca meva, surt un aigua potable. Què s’ha tret de l’aigua per a que sigui potable?



  1.  Completa la següent taula sobre el consum domèstic a casa teva durant un cap de setmana



Activitat o Aparell
Capacitat o Consum
Vegades usat/dia 1
Vegades usat dia 2
N. persones família
Consum familiar
Dutxa
     
     
     
     
     
Bany
     
     
     
     
     
Rentar mans
     
     
     
     
     
Dipòsit wc
     
     
     
     
     
Rentadora
     
     
     
     
     
Rentar plats a mà
     
     
     
     
     
Rentaplats
     
     
     
     
     
Cuina i beguda per persona
     
     
     
     
     
Netejar cotxe
     
     
     
     
     
Afeitar-se
     
     
     
     
     
Rentar dents
     
     
     
     




  1. Quines polítiques es poden fer a Eivissa per a combatre l’escassetat d’aigua?  Pensau en polítiques relacionades amb l’ús individual, amb recol·lecció d’aigua, amb tractament d’aigua, etc. 

  Articles d'interès:

ISLA DE BASURA

 RECLAMAR PROBLEMAS DE AGUA

 LO QUE VALE EL AGUA

 RESIDUOS SALINOS

EL AGUA EN LA TIERRA, EL USO SOSTENIBLE DEL AGUA

 Més informació

 http://naturalesesobenamahoma.blogspot.com.es/2012/12/la-hidrosfera.html

 EXPERIMENTOS CON AGUA
¿Qué pasa cuando abres un huevo bajo el agua del mar?
 El huevo mantiene (más o menos) su forma sin la cáscara que lo protege, el huevo tenderá a hundirse porque es ligeramente más denso que el agua salada que lo rodea, pero lo hará muy despacio precisamente porque la diferencia es mínima. 
Más información
Si el agua contiene oxígeno, ¿Por qué no arde?
 Sería algo así como preguntar “¿por qué la ceniza no arde?”. El agua ya es el resultado de una combustión (a.k.a ya está combinada con oxígeno) y se encuentra en una configuración demasiado estable como para que puedan entrarle ganas de combinarse con el oxígeno otra vez. Más información.

 

 

 

22 D'ABRIL DIA DEL PLANETA TERRA

 

 

 

¿Por qué el cambio climático es un problema ambiental grave?

Cuatro grados más o cómo decir adiós a casi el 95% de la humanidad

 L'atmosfera

 

Buenísima, esta anécdota de Thomas Friedman en su libro The Lexus and the Olive Tree  Vean esta cita.
"El columnista de The New York Times cuenta que en sus comienzos como corresponsal de la United Press International en Oriente Medio pasó varios meses en Beirut, durante 1979, en plena guerra civil. Al margen de su labor como narrador de los sucesos bélicos y políticos, tenía que hacer para la agencia la reseña del tiempo a última hora del día. Es decir, tenía que transmitir por teletipo la temperatura de la ciudad. Pero, claro, en esos momentos, en la televisión de Líbano (cuando funcionaba) no había hombre del tiempo. Así que tenía que apañárselas. ¿Cómo lo hacía? Sencillo: bajaba al piso de abajo y preguntaba al azar a compañeros de otros medios: «¿Tú que temperatura crees que hace?». «Pues entre 20 y 22 grados». Repetía la pregunta a otro par de improvisados meteorólogos y luego sacaba una media. Sorprendentemente, nadie se quejó nunca de sus estimaciones."

Pues ya ven... así son las cosas casi siempre..


 Minerals i Roques

 Volcans i Terratrèmols

 

UNITAT 2:  ELS MAPES DEL TEMPS: INTERPRETACIÓ I CONPRENSIÓ DELS FENÒMENS CONTAMINANTS A L’ATMOSFERA.


Introducció.

Quan ens plantegem buscar vida en algun altre planeta o satèl·lit una de les característiques més importants és saber si té o no té atmosfera. El motiu és que si no hi ha atmosfera la temperatura de la seva superfície pot variar cents de graus entre el dia i la nit, com passa a la Lluna, i això és incompatible amb la vida. Per tant, és gràcies a l'atmosfera que el nostre planeta és un lloc habitable.

A vegades es diu que és gràcies a que l'atmosfera conté oxigen que hi ha éssers vius a la Terra, això és justament al contrari, és gràcies als éssers vius, concretament als cianobacteris que fa 3500 milions d'anys van començar a realitzar la fotosíntesi, que hi ha oxigen a la nostra atmosfera.

Actualment estem posant en perill aquesta capa (escalfament del planeta, debilitament de la capa d'ozó, pluges àcides, etc.) i cal evitar-ho perquè estem posant en perill la supervivència de les futures generacions. La Terra i moltes formes de vida terrestre podrien seguir existint amb una altre atmosfera molt diferent però nosaltres no. A continuació trobaràs molta informació sobre aquesta capa.


  1. L'atmosfera terrestre.

 És la capa gasosa que recobreix el nostra planeta. Està formada per una barreja de gasos denominada aire. Segons la composició de l'aire es distingeixen les següents dues capes:

Homosfera. És la capa que presenta una composició constant de l'aire. Arriba fins els 80 km d'altura. La seva composició és:

Taula 1: Composició de l'aire


 • Heterosfera. És la capa que no presenta una composició constant de l'aire. Es troba sobre l'homosfera.

2. Els gasos de l'atmosfera i els problemes mediambientals

Nitrogen. És un gas que a temperatura ambient no reacciona amb altres substàncies pel que no pot ser aprofitat per les plantes ni els animals, només alguns pocs microorganismes ho poden captar. Evita que l'oxigen presenti una concentració excessiva per a la vida i que aquest afavoreixi massa els incendis.

Oxigen. És el gas que permet la respiració d'animals i plantes, és a dir és el gas  que reacciona amb les molècules procedents dels aliments generant energia vital i CO2.

· Ozó (O3) protegeix els organismes de les mutacions cancerígenes que provoquen els raigs ultraviolats. Alguns gasos com els clorofluorocarbonis (CFC) utilitzats en aerosols, frigorífics i condicionadors d'aire destrueixen l'ozó, per la qual cosa s'aprima la capa d'ozó. Aquest aprimament es coneix amb el nom "forat de la capa d'ozó

Argó, neó i heli. Són gasos que no reaccionen amb altres substàncies (són gasos nobles) per la qual cosa no influeixen en la vida dels organismes.

Diòxid de carboni. És el gas que capten les plantes per a produir la matèria orgànica mitjançant la fotosíntesi. També és el que desprenen animals i plantes al respirar i el que es produeix en incendis i combustions. Aquest gas permet l'entrada de les radiacions solars però no la sortida de la calor que desprenen les roques i l'aigua escalfada. A causa de aquest fenomen, anomenat efecte hivernacle, l'augment del CO2 produït per la combustió del petroli i del carbó està provocant l'escalfament del planeta i s'està produint un canvi climàtic.





  

Canvi climàtic

Si l’efecte hivernacle és cert, i així ho diu els estudis fets fins ara, ens està escalfant

el planeta. Durant la història de la Terra, han hagut temps més calents i èpoques glacials. Però els científics sospiten ara que la pujada de temperatura mitjana i l’augment de fenòmens meteorològics més freqüents i més forts ( pluges, sequeres,

huracans, etc.) no cauen dins els cicles naturals sinó és el resultat dels humans

abocant gasos hivernacle a l’atmosfera. Hi ha molts científics que creuen que hi ha

un moment quan les temperatures no tornaran a baixar, i tindrem un canvi climàtic

permanent, amb tots els seus efectes sobre els essers vius al planeta.

L’efecte del canvi climàtic és un tema de gran debat; en part perquè no tenim dades per distingir perfectamente entre canvis cíclics normals del clima i canvis deguts a la

intervenció de les persones i en part perquè tant les industries com la societat tenen que canviar el sistema de producció i la manera de viure si resulta ser cert.

Substàncies contaminants. A més del CO2 i dels CFC l'activitat humana produeix altres substàncies que contaminen l'atmosfera. Les principals són:

·        Òxids de sofre (originats en la combustió del carbó) i els òxids de nitrogen (originat en els motors dièsel) que juntament amb el vapor d'aigua donen lloc a substàncies àcides que cauen amb la pluja, l'anomenada pluja àcida, que acidifica el sòl i mata a les plantes.

·        Carbonet de la combustió i la pols de les pedreres que provoquen malalties de les vies respiratòries i al·lèrgies.

·        Dioxines. Substàncies produïdes en la incineració d'escombraries que afavoreixen l'aparició de càncers.



  1. Estructura de l'atmosfera. A l'atmosfera es poden diferenciar cinc capes en funció de la seva composició en gasos i de la seva temperatura. Es recomana estudiar-les començant per la capa inferior, la troposfera, que és en la que vivim, i continuar en ordre ascendent.  Recorda que les capes no tenen la mateixa densitat. El 97% de l'atmosfera es concentra en els 29 primers quilometres a partir del nivell del mar.




5. Exosfera. És la capa més externa de l'atmosfera. Comença a partir dels 500 km d'alçada. Presenta poques molècules d'aire i molt separades, per la qual cosa és molt difícil saber on acaba (aproximadament deu arribar als 2000 km).

  4. Termosfera o ionosfera. Comença als 80 km i arriba fins els 500 km. A mesura que s'ascendeix la temperatura passa d'uns -80 ºC a més de 1000 ºC, d'aquí el nom de termosfera. Conté partícules carregades d'electricitat (ions), d'aquí el nom d'ionosfera. Reflecteix les ones de ràdio i en ella es produeixen les aurores boreals que s'observen des de les zones polars.

3. Mesosfera. Comença als 50 km i arriba fins els 80 km. És una capa sense ozó ni vapor d'aigua. En ella els meteorits es posen incandescents i es produeixen les estels fugaços. La temperatura descendeix d'uns 80 ºC als 50 km fins -80 ºC als 80 km.

2. Estratosfera. Comença als 13 km i arriba fins els 50 km. En ella predominen els moviments horitzontals de l'aire, d'aquí el seu nom. Conté la capa d'ozó que absorbeix les radiacions UV, reacció que desprèn energia, la qual cosa fa augmentar la temperatura d'uns -60 ºC als 13 km fins quasi els 80 ºC als 50 km.

1. Troposfera. Arriba fins els 13 km. Conté el 80% dels gasos i gairebé tot el vapor d'aigua. En ella cada 100 m més d'alçada la temperatura descendeix 0,65 ºC arribant a -60 ºC als 13 km. Predominen els moviments verticals d'aire, com les anomenades corrents de convecció. En ella es produeixen les precipitacions (pluges i nevades).



4. Propietats de l’atmosfera

· L’atmosfera suavitza el clima de la mateixa manera que ho fa el mar.

Quan arriba calor del sol, ha de escalfar les partícules que hi ha a

l’atmosfera. Aquestes guarden el calor i el lliuren de nit.

També les partícules de l’aire bloquegen uns dels raigs del Sol, i menys energia

solar ens arriba. Energia solar que arriba a la Terra té problemes en sortir, per

què l’atmosfera és millor en bloquejar ones de calor que ones de llum.



Així les diferències de temperatura a la Terra no són tan marcades com a altre

cos celestial sense atmosfera com la lluna (on de dia pot fondre una soldadura i

de nit pot congelar nitrogen).

· L’atmosfera fa de filtre. Les ones ultraviolades no poden passar per la capa

d’ozó. El fregament amb meteorits protegeix la Terra de roques

extraterrestres.

· L’atmosfera subministra material per a reaccions químics. Els gasos poden

reaccionar, produint pluja àcida, rovell, sucre, etc.

· L’atmosfera produeix pressió degut al seu pes, i això és un factor molt

important en determinar el temps

5.  Origen de l'atmosfera.

            Quan fa 4500 milions d'anys es va formar la Terra la seva atmosfera estava molt calenta i contenia nitrogen, diòxid de carboni, metà, amoníac i molt vapor d'aigua. Quan després es va refredar, es van produir immenses pluges i es van formar els oceans. Fa 2500 milions d'anys els cianobacteris, al fer la fotosíntesi amb despreniment d'oxigen, van començar a enriquir l'atmosfera en oxigen i des de fa 2000 milions d'anys l'atmosfera ja es va semblar molt a l'actual.

5. La formació del núvols.

Els núvols són masses formades per gotes microscòpiques d'aigua o per cristalls microscòpics de gel que es troben en suspensió a l'aire. Si les gotes s'uneixen i arriben a tenir la mida necessària per a caure, es produeix una precipitació d'aigua anomenada plugim, pluja o xàfec segons la seva intensitat. Si els que s'uneixen són els cristalls de gel, es produeix una precipitació de sòlids, com passa a les nevades (cauen masses esponjoses formades per cristalls microscòpics de gel, els anomenats "floquets de neu") i a les calamarses (cauen pedres de gel).

Els núvols es formen quan una massa d'aire humit, és a dir amb molt vapor d'aigua (gas), es refreda fins que es produeix la seva condensació en aigua (líquid) o en gel (sòlid). Això pot passar perquè aquest aire ascendeix fins a zones de l'atmosfera on la temperatura és més baixa, perquè entri en contacte amb el sòl que s'ha refredat per la nit, originant-se així l'anomenada rosada, o perquè arribi de fora una massa d'aire fred i es barregi amb ella. En el següent dibuix es pot observar el primer i el segon cas.





6. Dinàmica de l'atmosfera.

El factor que determina els moviments de l'atmosfera terrestre és l'energia solar. Els raigs solars travessen l'aire sense pràcticament escalfar-lo, però sí escalfen el sòl i els mars. Són aquests els que desprenen el calor absorbit i els que escalfen l'aire que està en contacte amb ells. Quan l'aire s'escalfa es dilata, és a dir les seves molècules es separen. Això fa que tingui menor densitat, és a dir que en un mateix volum ara hi hagi menys molècules i, per tan, que aquest volum pesi menys. Per això aquest aire calent s'eleva sobre l'aire fred. Una altre característica de l'aire calent és que admet molt més vapor d'aigua que l'aire fred. En resum, l'aire calent té tendència a pujar i, si està sobre una zona amb aigua, és molt humit. En canvi l'aire fred té tendència a baixar i no pot contenir massa humitat.

Quan una zona s'escalfa, l'aire calent s'eleva i el seu lloc és ocupat per l'aire més fred i dens d'una zona propera. A mesura que l'aire calent puja es refreda i tendeix a dirigir-se al lloc que abans ocupava l'aire fred. Aquestes corrents d'aire anomenades corrents de convecció formen un cicle tancat que s'anomena cèl·lula de convecció.

Un exemple de corrent de convecció es dóna en els llocs costaners. En ells de dia es produeix un vent que va del mar a la muntanya, degut a que la muntanya s'escalfa més ràpidament que el mar, l'aire que té a sobre s'escalfa i s'eleva i és substituït per aire fred provenint del mar (brisa marina). En canvi, per la nit es produeix un vent que va de la muntanya al mar (brisa terral), degut a que la muntanya es refreda més ràpidament que el mar, l'aire que té a sobre es refreda i es dirigeix al mar a ocupar el lloc de l'aire que hi ha sobre el mar, que com encara està calent puja cap a munt.




Les corrents de convecció no només s'estableixen a nivell de zones petites sinó també a nivell de tot el planeta. A la Terra es pot diferenciar la cèl·lula convectiva polar i la cèl·lula convectiva equatorial. Això explica la dinàmica global de l'atmosfera i moltes de les característiques dels diferents climes.




7. Borrasques i anticiclons.

L'aire pesa i, per tan, exerceix una pressió sobre la superfície del planeta. S'anomena pressió atmosfèrica al pes per unitat de superfície que exerceix l'atmosfera. A les cèl·lules de convecció, les zones amb aire calent són zones de pressió atmosfèrica baixa ja que al ser l'aire calent poc dens (conté poques molècules per unitat de volum) exerceix poca pressió. En canvi, les zones amb aire fred són zones de pressió atmosfèrica alta ja que, al ser l'aire fred més dens (conté moltes molècules per unitat de volum) exerceix més pressió. Les zones de baixa pressió s'anomenen ciclons o borrasques i les zones d'alta pressió s'anomenen anticiclons.

L’aire d’un anticicló gira segons les agulles d’un rellotge, mentre l’aire d’una

borrasca gira en direcció contrària.

Altres elements del temps: Fronts

Un front fred és on una massa d'aire fred està empenyent una massa d'aire més calent. Els fronts freds poden produir canvis dramàtics en els estats del temps i es poden moure dues vegades més ràpid que un front calent. L'aire fred és dens, i pot arrossegar una massa d'aire calent davant d'ell.
Quan el front fred està passant, els vents arriben a ser tempestuosos; hi ha una sobtada baixa de temperatura, i pluja pesada, algunes vegades acompanyada de calamarsa, trons i llamps. L'aire calent aixecat davant del front produeix núvols cúmul o cumulonimbus, així com tempestes. La pressió atmosfèrica deixa de baixar i puja al front. Després que un front fred es mogui a través de la seva àrea, pot notar-se que la temperatura és més fresca, la pluja cessa, i els núvols cúmul són substituïdes per núvols estrat i estratocúmulus, o haver cels clars. Noteu que les temperatures a nivell del sòl són més calents davant del front que darrere d'ell.
Un front càlid és on una massa d'aire calent està empenyent una massa d'aire més fred. Els fronts calents es mouen més lentament que els fronts freds perquè és més difícil que l'aire calent es mogui contra el dens aire fred.
Sovint, davant d'un front calent es veuen núvols alts com els núvols cirrus i cirrostratos, i núvols mitjans com les altostratus. Aquests núvols es formen en l'aire calent que està sobre l'aire fred. A mesura que un front passa sobre una àrea determinada, els núvols arriben a ser més baixes i és probable que plogui. Si l'aire és inestable, podrien haver tempestes al voltant del front calent.
Observa que les temperatures al nivell del sòl són més fresques davant del front que darrere d'ell.


 























Predicció del temps
Tenint prou informació, es pot preveure el temps que farà durant els propers dies.  Mirem els fronts, la pressió, els vents, les temperatures, etc.  Combinem tota aquesta informació i fem la previsió.  Amb informació més complerta el meteoròlegs encerten 80% de les vegades.

dades de temps:

Temperatura màxim i mínim: la temperatura més alta i més baixa durant el dia.
Ratxa – velocitat màxima del vent en un moment curt
Precipitació – la suma de pluja, neu, etc.
Pressió atmosfèrica – el pes de l’aire sobre una superfície determinada de terra
Cicló o borrasca o depressió - Regió de l’atmosfera en què la pressió atmosfèrica és més baixa a l’àrea central que a les àrees envoltants
Anticicló  - Regió de l’atmosfera en què la pressió atmosfèrica és més alta a l’àrea central que a les àrees envoltants
Nuvolositat – percentatge del cel cobert de núvols i la classe de núvols
Com llegir un mapa del temps: http://www.xtec.cat/~jgrabole/ampliacio/llico%2082.htm

Dades. Eivissa Aeropuerto

Actualitzat: divendres, xxxxxxx 2011 09:32 (hora oficial)
Id. climatològic: B954 -  Altitud (m): 6
Latitud: 38° 52' 35'' N - Longitud: 1° 23' 4'' E 

Estació

 

Província

 

T. max. (°C)

 

T. min. (°C)

 

Ratxa (km/h)

 

V. màx. (km/h)

 

Pr. 00 - 24h (mm)

 

Illes Balears
24.9
(00:30)
20.9
(07:50)
21
(00:20)
13
(00:10)
0.0




Clima
La diferència entre clima i temps és que el temps és puntual mentre el clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Depèn del latitud, altitud, distància del mar o oceà i direcció de corrents principals d’aire i aigua que passen a prop.  El clima es repeteix any rere any, mentre el temps és un efecte durant hores, dies, o com molt llarg, setmanes.
Latitud Per més lluny de l’equador, més fred el clima
Altitud Quan més altura, més extrem els canvis de temperatura i més fred el clima
Corrents d’aire i d’aigua Els corrents poden enfredar o escalfar, segons el corrent.  Exemples – Anglaterra i Canadà estan a la mateixa latitud. El clima d’Anglaterra és molt més suau degut a la influència del corrent del Golf.  Al contrari, el clima del sur de Chile és molt més fred que el clima de Austràlia a la mateixa latitud degut a un corrent fred que puja des d’Antàrtica.

EJERCICOS PARA BUSCAR


  1. Fins ara, no s’ha trobat cap planeta amb una quantitat d’oxigen adequat per a vida. Quina pot ser l’explicació per aquest fet?

  1. L’aire conté gasos que no reaccionen. Quins problemes podrien sorgir si nomes hi hagués oxigen, diòxid de carbó, ozó i vapor d’aigua?

  1. Per què són tan importants els quatre gasos esmentats a la pregunta anterior?

  1. Per què canvia la composició de l’aire quan puges més alt?

  1. Quins gasos són importants en l’efecte hivernacle? Comenta d’on venen aquests gasos.


  1. Quins gasos són importants en el forat de la capa d’ozó? Comenta d’on venen aquests gasos.

  1. A Eivissa el centre termoelèctric ha de canviar de cremar fuel (un producte semblant a Diesel) a cremar gas natural. Quin efecte pot tenir a l’hora de produir contaminació?

  1. Quines dades voldries tenir per a poder demostrar que el canvi climàtic és degut a la intervenció humana? Explica.

  1. A prop de la Terra, en general la temperatura minva quan t’allunyes del nivell del mar. També la densitat de l’atmosfera minva. Relaciona aquests fets.

  1.  Els CFC tenen un pes atòmic molt gran comparat amb el nitrogen i oxigen.  Per què és poc probable que estiguin a l’estratosfera?

  1.  Hi ha més núvols  i més pluja a zones amb més contaminació. Explica.

  1. La formació de núvols depèn de la concentració de vapor d’aigua a l’aire i també de la temperatura de l’aire. Quina combinació de temperatura i concentració d’aigua són més favorables per a la formació de núvols?

  1.  Als anys 1950 als Estats Units, es va intentar crear pluja a base de deixar caure d’un avio unes partícules molt petites, caient sobre núvols.  Des de llavors, aquesta practica s’utilitza en casos molt concrets.
    1. A quina capa de l’atmosfera han de caure les partícules? Explica.
    2. Per què funciona?
    3. Quins efectes secundaris podrien sorgir?
    4. A Xina, just abans dels Jocs Olímpics, els xinesos van fer aquesta practica.  Explica per què.
      
  1. A Eivissa, a prop de la platja, gairebé sempre hi ha una brisa. Explica.

  1.  Colom no va anar a Amèrica en línia recta; va baixar cap a les Canàries i desprès va creuar l’Atlàntic.  A la tornada ni va anar en línia recta ni va fer la ruta d’anada.  Explica per què.


  1. Per què associem mal temps amb anticiclons?

  1.  Creuant l’Atlàntic, hi ha zones on gairebé no hi ha vent.  On podrien estar i per què podrien existir?

  1. Quines són les dades necessaris per a fer un pirognòstic del temps? Explica.

  1. Quan un meteoròleg diu que hi ha 40% probabilitat de pluja avui, que vol dir?

  1. Per cadascú de les mapes, explica allò que pots del temps que s’espera.
 

Unitat 3         El sòl, el relleu i els materials terrestres, el seu ús i la importància de la seva conservació.


El planeta terra és, senzillament, enorme.  Per a poder entendre millor el nostre entorn, hem de mirar més a prop.  En aquesta unitat estudiarem el tipus de sòl que podem trobar aquí a Balears i en altres llocs, els seus recursos i la conservació de recursos naturals.

Representem la terra de maneres diferents.  Normalment s’utilitza mapes, que poden ser d’estils diferents: topogràfics, polítics, de recursos, etc. i de diferents escales.

Accidents i elements geogràfics

Accidents orogràfics
muntanya - Una muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny.  Elevacions poc importants reben d'ordinari el nom de pujols o turons
serra - Alineació muntanyosa de dimensions inferiors a les d'una serralada.
serralada - Vast conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que ample.
Altiplà - Elevació del terreny amb una superfície més o menys plana.

Accidents hidrogràfics
Els accidents geogràfics marítims
mar - Massa d'aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra
oceà - Cadascuna de les cinc grans parts d'aigua compresa entre els dos grans continents: l'oceà Atlàntic, l'oceà Pacífic, l'oceà Índic, l'oceà Àrtic i l'oceà Antàrtic
Fossa marina - Depressió submarina, llarga, estreta i molt profunda, limitada per marges abruptes.

Els accidents geogràfics marítimo-terrestres
costa - Tros de terra que és en contacte amb la mar
golf - Porció de mar que s'interna a la terra
badia - Entrada del mar o d'un llac en la costa, generalment més petita que un golf
cap - Punta de terra que entra mar endins
illa - Porció de terra voltada d'aigua per tots costats.
arxipèlag - Conjunt d'illes més o menys agrupades i sovint amb característiques geogràfiques similars.
Platja - Porció de costa de poca inclinació, formada per acumulació de sorra o per altres materials detrítics
Dunes - Promontori de sorra d'origen eòlic que es forma en llocs àrids i desèrtics o a les platges.

Aquests accidents no són casuals; són el resultat de forces i agents geològics tant internes com externes als accidents. 
Hem de considerar els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques  i l'erosió causada sobre part de les masses sedimentàries per l’aigua i vent,
impacte del esser humà.



Composició del mantell
Element
Amount

Compound
Amount
O
44.8


21.5
46
22.8
37.8
5.8
7.5
2.2
4.2
2.3
3.2
0.3
0.4
K
0.03
0.04
Sum
99.7
Sum



TIPUS DE ROQUES
Roques magmàtiques
Són les que s’han format pel refredament i solidificació del magma. Aquestes roques surten a la superfície de dues maneres:
· Pujant en estat líquid formant volcans. El magma es refreda a la superfície de la Terra o al fons marí i forma les roques volcàniques.
· Si el magma es refreda i solidifica lentament a l’interior de la Terra es formen roques magmàtiques que poden quedar al descobert quan es formen muntanyes.
Quan el magma es refreda, els seus minerals s’agrupen formant cristalls. Si s’ha refredat ràpidament els cristalls són microscòpics: és el cas de les roques volcàniques. Si el magma es solidifica lentament a l’interior de la Terra, els minerals tenen temps d’organitzar-se formant cristalls visibles i originen roques amb aspecte cristal∙lí.
Roques sedimentàries
Són les que s’han format per la consolidació dels sediments acumulats al fons del mar o als llacs. El fang, la sorra, la grava, les restes d’animals i plantes, per la pressió dels materials que tenen al damunt i per l’acció de minerals que enganxen les partícules entre elles, es consoliden formant roques que solen estar disposades en capes (estrats) i que poden contenir fòssils.
Roques metamòrfiques
Són roques sedimentàries o magmàtiques que han estat sotmeses a grans pressions i elevades temperatures a l’interior de la Terra. Sense arribar a fondre’s del tot s’han transformat totalment i són molt diferents de la roca original.





Roques a Eivissa
Karst es una palabra de origen yugoslavo que significa ‘desierto rocoso’. Define
un paisaje muy característico de áreas donde predominan las rocas calizas, como es
el caso de Baleares. El karst es además el paisaje predominante de las regiones mediterráneas,
donde los factores geológicos y climáticos se combinan para conformar un
relieve duro y austero, a la vez que enérgico, misterioso y sorprendente.
La combinación del agua de lluvia con el dióxido de carbono de la atmósfera y la
materia orgánica que hay en el suelo, da lugar a la formación de un ácido débil (el
ácido carbónico), que es capaz de disolver lentamente las rocas calizas.

Què és la desertització?

● És la transformació de terres utilitzades per cultius o pastura en terres desèrtiques o casi desèrtiques, amb una disminució de la productivitat amb un 10% o més.
Causes: activitat dels éssers humans, els continus canvis de variacions climàtics

Efectes:
Cada any, milions d’hectàrees de terres de conreu deixen de ser productives a conseqüència de l’esgotament dels nutrients o de l’ impacte dels herbicides i els pesticides.
Variacions climàtiques.
Degradació de la terra i dels sòls, dels recursos hídrics, de la vegetació i la de la qualitat de vida de les poblacions afectades.
Sobre explotació d’aqüífers i salinització conseqüent dels sòls.

Recursos naturals
A Eivissa hi ha uns recursos naturals molt importants per al seu progrés econòmic.  Alguns han tingut importància des de fa milers d’anys i altres han guanyat importància nomes els darrers cinquanta anys.
La roca calcaria abunda a Eivissa.  Aquesta roca serveix per a la construcció.
Hi ha sal, la qual cosa ha estat explotat des del temps dels fenicis.
Hi ha terrenys cultivables, on es cultiva una gran varietat de plantes per a alimentar la població i pel comerç
Hi ha massa forestal, que serveix com combustible, material de construcció, etc.
Hi ha platges boniques i aigua neta.  Ara per ara són recursos importantíssims per a l’economia eivissenca.

Conservació dels materials terrestres
Si volem poder aprofitar dels recursos naturals terrestres, hem d’adoptar estratègies que minimitzin els danys causats per l’ús del nostre entorn.  Hi ha moltes mesures disponibles per a fer això.  Unes poden estendre la vida útil dels recursos, mentre altres minimitzaran el impacte sobre l’entorn mentre aprofitem els recursos.

EL SUELO, EL RELIEVE Y LOS MATERIALES TERRESTRES, SU USOS Y LA IMPORTANCIA DE SU CONSERVACIÓN

PHOTO    TOPO


   






Activitats, exercicis i problemes

  1. Què vol dir escala en una mapa?
  2. En quina situació és més important tenir un mapa topogràfic que un mapa polític? En quina situació és més útil tenir un mapa polític que topogràfic?
  3. Dels accidents estudiats aquí, quins es troben a Eivissa?
  4. Quins accidents tenen definicions que es solapen? Explica.
  5. Com es pot crear una muntanya a partir dels agents geològics?
  6. Comenta avantatges i inconvenients dels materials següents en la construcció d’edificis.  Explica en quins casos d’erosió són millor o pitjor.
    1. fusta  
    2. pedra calcaria
    3. acer
    4. vidre
    5. terra
      7.  Identifica cada foto amb el mapa corresponent.
  1. Quina classe de roca esperes trobar a la platja d’Eivissa? Explica.
  2. Quina classe de roca és una indicació d’evolució? Explica
  3. Segons la química, cal i marbre són gairebé idèntiques, però a l’ull es pot distingir un de l’altra.  Que ha passat en la metamorfosi?
  4. Explica els papers d’erosió, sedimentació, pressió i calor en el cicle de les roques.
  5. HI haurà una diferencia del ritme de desertització entre Eivissa i Mallorca?  Explica el teu raonament.
  6. Quina de les causes de desertització creus és més important a Eivissa? Explica.
  7. Com resultat de la desertització, uns dels recursos naturals d’Eivissa es poden fer malbé.  Quins i per què?
  8. Per què on sòl madur té els horitzons més diferenciats que un sòl jove?
  9. A Eivissa hi ha moltes bardes pronunciades. En general tenen sòls més prims.  Explica.
  10. Quins dels següents són recursos naturals?  Explica en cada cas.
    1. Space i Pachà
    2. Posidònia
    3. Els ametllers de Corona
    4. El pla de Corona
    5. El vent de les platges de Comte
    6. Els molins de Puig des Molins
  11. Quins són els riscos més greus al sòl d’Eivissa? Explica
  12. Hem parlat de contaminació i cura del sòl i de l’aigua. Comenta sobre la possible contaminació i cura de l’aire.

    No hay comentarios:

    Publicar un comentario